Hola Anna,
Amb tu va ser maravellòs, i ens va unir la terra.
Un dia en Granollers, un dia a casa teva, un dia a casa meva, un cap de setmana a Girona i despres al cap de creus.
I despres he volgut acabar. Vam ser novios durant aquests pocs dies. Ho saps.
De vegades em deies que t'agradaven algunes coses i justament en aquel moment estaba pensant el mateix.
La pell i la unió va ser de veritat. No m'he tallat, en cap moment.
En algun moment vaig tenir la tentació d'avisar-te, frenar-te, pot ser rebaixar-te l'entusiasme. Pero no hi vaig posar cap trava.
Ho vam viure com si fossin els ultims dies de la nostra vida. Com si els compromissos del futur inminent estiguessin aparcats sota la catifa.
La fal.lacia de la meva memoria es tan poderosa que vaig aconseguir viure-ho sense retrets interiors. Amagar-te que d'alli a poc
marxaría a viure establement a Madrid no va soposar un exercici de represió. Simplement m'en vaig oblidar distret pels rissos del teu cabell.
El desig de viure en aquell contex de manera plena era tan forta i desesperada que no he pogut fer res ques que contemplar i admirar la magia que vam crear.
Aixó no t'ho vaig saber explicar i t'ho vas agafar malament. Amb tot el dret.
"No saps quantes osties em van caure una derrera l'altra" em vas dir. No vaig soportar que pensessis que tot això ho viuries con un acte violent cap a tu.
Pot ser va ser per autodefensa. En qualsevol cas, vaig notar que a mesura que avançava la trucada i es començava a veure que l'argument s'esgotava, el teu sentiment pasava de rabia a decepció.
Això em va fer encara más mal i s'em havien acabat les paraules.
"Que vols que et digui?" em vas preguntar retoricament. "Que tot plegat ha sigut una part de la nostra vida que hem passat junts, igual que una relació llarga, pero curta"
et vaig respondre. O al menys es el que recordo haver-te respost. O el que crec que t'hauría d'haver respost.
Espero que no estiguis encara enamorada de mi (que no crec), si en algun moment ho has estat.
També, espero que amb el temps no t'oblidis de mi. I que vegis tota aquesta historia amb una sonrisa maca i madura.
En temes amorosos no es pot demanar seny i mesura, ja ho se. Pero pot ser un dia ens tornarem a veure, i sense retrets, serém capaços de veure-ho clarament.
Tota aquesta historia va ser tan intensa que vaig reprimir inclos les meves reticencies cap a tu.
Sense dubte, reprimir les reticencies al principi d'una relació es tan comú com mostrar una imatge de nosaltres endolçada o amagar defectes.
Tot completament habitual a tota la raza humana.
I sobre això si que reconec la mentida cosmica per excel.lencia i reconec que faic servir aquesta mena de plumatje d'aparellament.
Em dona la sensació que les parelles sempre començen amb una mentida original, un comodin que ens ha donat la natura.
I això val tan per la part caracterial com per la part sexual. Com si tinguessim una injecció inicial d'alguna mena de droga amb efectes decreixents amb el temps.
I quan això passa ens hem d'enfrontar amb les nostres veritables personalitats i monstres. I ens veiem la cara.
Veure fotos del començament ens fa adonar de com aumenten les arrugues a la cara i al cor.
E poi mi viene in mente "la canzone di Anna" di Niccolò Fabi.
E di quella fragilità che a volte, le donne della nostra età, non riesce ad adattarsi alla realtà quotidiana, alle difficoltà delle città ed alle enormi esigenze che imponiamo sepre più spesso a noi ed agli altri.
Anna, non ti dimenticherò mai. Mai m'oblidaré de tu.